Fukushima posa el fre a la indústria nuclear
La construcció de nous reactors queda limitada a les potències emergents d'Àsia
Lluny de l'autoproclamat renaixement de la indústria nuclear, el nombre de reactors operatius al món es manté estable des de fa una dècada i la construcció de noves unitats està restringida cada vegada més als països emergents de l'Àsia. El desastre de Fukushima --avui se'n celebra el primer aniversari-- ha estat una dura estocada perquè va afectar un paradigma de la tecnologia, però el sector s'enfronta des de fa anys a uns costos de construcció cada vegada més elevats, que necessiten llargs períodes d'amortització, així com a la competència d'altres fonts d'energia, a l'envelliment del parc, al problema indefugible dels residus i a una sempiterna oposició difícil de fer callar.
Dels 63 reactors que hi ha en construcció al món, 26 són a la Xina, 6 a l'Índia i 5 a Corea del Sud, que suposen el 59% del total, mentre que a Rússia n'hi ha 10 més, segons dades de l'Agència Internacional de l'Energia (IEA) i el Fòrum Nuclear espanyol. El 2011, a més a més, l'Iran va entrar a formar part del club dels 30 països nuclearitzats i el Pakistan va inaugurar la seva tercera planta. En canvi, a Europa occidental només hi ha dues plantes en construcció, una a França (Flammanville 3) i una altra a Finlàndia (Oikiluoto 3), que a més arrosseguen un retard més que considerable i sobrecostos inesperats.
EFECTE SIMBÒLIC
Fukushima "ha tingut un innegable efecte simbòlic perquè va afectar un país que se suposava exemplar", explica Santiago Vilanova, consultor ambiental i autor del llibre Fukushima, el declive nuclear. "El mite de la seguretat s'ha enfonsat", afegeix. No es tracta de Txernóbil, que amb la seva explosió va posar en relleu innegables llacunes en matèria de seguretat, sinó d'una potència amb 50 centrals operatives que complien els estàndards internacionals.
No opina el mateix Santiago San Antonio, exdirector general de Foratom, el lobby nuclear europeu, que considera que l'accident impulsarà l'adopció de mesures de seguretat addicionals, "que lògicament tindran un cost", però descarta que no es construeixin més centrals. "Sempre es pot aprendre dels errors", resumeix. En termes semblants es pronuncia María Teresa Domínguez, presidenta del Fòrum Nuclear, que recorda que l'accident es va deure a una "catàstrofe natural de dimensions insospitades" i que les centrals espanyoles i europees ja han superat els tests de resistència decretats arran d'això. "Cap de les propostes de millora és urgent", diu.
TSUNAMI A EUROPA
El principal canvi derivat de l'accident afecta lògicament el Japó, amb el parc nuclear pràcticament parat --només hi funcionen dos reactors-- i una població poc disposada a reobrir-los. No obstant, el tsunami nuclear va arribar a Alemanya, on la cancellera Merkel va fer un canvi sobtat a la seva política i va decidir el tancament immediat de les set plantes més velles. "Assistim a un canvi de xip. No es pot pretendre tancar-les totes de cop, però el pes de l'energia nuclear seguirà baixant progressivament al món", assenyala Jaume Morrón, especialista en energies renovables.
El Regne Unit, suposat abanderat del renaixement europeu, va clausurar una de les seves centrals més velles, Oldbury (1967), i no ha aconseguit concretar els plans per construir nous reactors per falta d'ofertes empresarials. També Suïssa va suspendre l'aprovació de tres noves plantes. A Itàlia, malgrat que Silvio Berlusconi aspirava a construir-ne 10, un referèndum va ratificar la negativa a construir centrals acordada el 1988. Fins i tot a França, insisteix Morrón, les autoritats han elevat en gran manera els requisits per aixecar nous reactors. "El lobby nuclear és fort, però ¿per què generar una situació de psicosi si podem fer servir altres sistemes com l'eòlica o el gas?", diu Vilanova.
L'última central inaugurada a Europa occidental va ser Civaux 2 (França), que es va connectar a la xarxa el 2002, però fa bastants anys que no s'inauguren noves plantes ni a Alemanya (1988), ni al Regne Unit (1995), ni a Suècia (1983) ni a Espanya (1988). Encara que és difícil de precisar, el cost de la construcció d'una central estàndard de 1.000 megawatts rondaria els 4.000 milions d'euros, una inversió difícil d'assumir sense un clar suport polític que garanteixi la seva amortització en 20 o 30 anys. Així doncs, el gran repte de la indústria nuclear a Occident és allargar la vida de les seves centrals, a l'estil del model emprès pels Estats Units, on l'autoritat reguladora ha permès que 50 reactors funcionin fins a complir els 60 anys.
Antonio Madrilejos
e-periodico.com
[Consulta: 12 de març de 2012]
Fem-ne el comentari:
a) Conseqüències del terratrèmol i el tsunami al Japó ara fa un any.
b) El cas de Fukushima és comparable al desastre de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna,1986)?
c) La bomba atòmica de Hiroshima i Nagasaki (agost 1945). Context històric i conseqüències a posteriori.
d) Dóna la teva opinió sobre la utilització de l'energia nuclear.
...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada