Mandela, un líder per a l'eternitat
Sense Nelson Mandela el malson de l'apartheid sud-africà també hauria arribat a la fi en un moment o altre. Els que imposaven aquest sistema van anar més enllà dels límits de la civilització, i al final el món va perdre la paciència. Però, sense l'extraordinari lideratge moral i polític de Mandela, la transició hauria sigut llarga, molt desagradable i terriblement sagnant.
 |
| Escultura a base de pals d'acer que des de lluny fan que la visió òptica es vegi el rostre de Nelson Mandela. Està ubicada al lloc on hi havia la presó on va estar tancat durant 27 anys. |
Un dirigent afrikaner, F.W. de Klerk, per fi va entendre -tard, però no massa tard- el que els temps exigien i es va guanyar merescudament el dret a compartir amb Mandela el premi Nobel de la pau del 1993. Però va ser Madiba -el nom tribal amb què els sud-africans de totes les castes i colors el coneixen ara afectuosament- qui va ser decisiu en aquest procés.
Com a ministre d'Afers Exteriors d'Austràlia vaig tenir la sort de ser un dels primers polítics estrangers a saludar-lo el febrer del 1990, després que sortís de la presó. El vaig conèixer pocs dies més tard a Lusaka, on es va desplaçar en avió per reunir-se amb els companys del Congrés Nacional Africà que eren a l'exili. Anant cap a la reunió, jo estava emocionat però nerviós alhora. ¿L'home en carn i ossos estaria a l'altura de les meves expectatives?
Des de la meva època d'estudiant, durant la dècada dels 60, Mandela va ser molt de temps el meu heroi. Aleshores -com molts de la meva generació- jo era un activista antiapartheid. Sabíem que els riscos que corríem de ser maltractats o detinguts quan ens manifestàvem contra les visites dels equips de rugbi dels Springboks no eren res al costat dels riscos que ell i els seus companys estaven disposats a afrontar.
 |
| Mandela al lliurar el títol de campió del món de rugbi a la selecció Sud-africana, 1995. |
Podíem recitar de memòria les últimes paraules del discurs que va pronunciar el 1964 al judici de Rivonia, una de les declaracions més emocionants que hagi expressat mai l'esperit humà: "Una societat lliure... és un ideal que espero viure i veure fet realitat. Però, si cal, és un ideal pel qual estic disposat a morir". Però ¿fins a quin punt aquesta dignitat i idealisme havien sobreviscut a la terrible experiència de 27 anys a la presó, la major part del temps a l'illa Robben, a l'Atlàntic Sud?
No m'hauria d'haver fet aquesta pregunta. Com molta gent abans i després, des del primer moment em va captivar l'enorme somriure lluminós de Mandela, el seu infinit encant i amabilitat, i la lúcida intel·ligència amb què comentava els problemes de la transició al seu país. Però el que destacava per damunt de tot era l'extraordinària, gairebé increïble, falta de rancor pel que li havien fet els seus carcellers afrikaners.
En realitat, Mandela tenia tantes ganes de parlar amb mi com jo de coneixe'l. Volia donar les gràcies a Austràlia per tot el que havia fet el nostre país per mantenir les pressions a favor d'un canvi, sobretot sota el govern de Bob Hawke, i per posar-se al capdavant del moviment internacional que defensava la imposició de sancions econòmiques contra el règim de l'apartheid. Així doncs, asseguts cara a cara a una banda i l'altra de la taula del menjador del president de Zàmbia, ens vam quedar sols, durant una hora o potser més, xerrant amistosament de tot, des de les sancions de les Nacions Unides i el final de la Guerra Freda fins a la carrera professional dels nostres fills.
De tots els dirigents i personalitats internacionals de tot el món amb qui m'he trobat al llarg de la meva trajectòria pública, no hi ha dubte de quin és el que més m'alegro d'haver conegut. Mandela és l'ésser humà més impressionant i bo que he conegut o que mai arribaré a conèixer.
A més, aquesta impressió no es va esvair quan vam agafar més confiança. Els anys següents ens vam trobar diverses vegades: a Austràlia, quan venia de visita, i a Sud-àfrica, a la seva casa de Soweto, i en una ocasió memorable, quan el vaig acompanyar al partit inaugural de la Copa del Món de rugbi, que es va disputar el 1995 a l'estadi Newlands de Ciutat del Cap.
 |
| Representació sobre la repercussió de l'apartheid. |
Més de 50.000 sud-africans -tots afrikaners, amb poquíssims rostres negres a la vista- eren allà per veure jugar el seu país contra el meu. I quan el nou president va baixar al terreny de joc per saludar els jugadors, tots i cadascun dels espectadors van començar a vociferar com un sol home, com per art d'encantament, "Man-de-la! Man-de-la!" Si es pot afirmar -i jo crec que sí- que de lideratges com el de Mandela només n'hi pot haver un en un segle, l'oportunitat de coneixe'l personalment és un privilegi que només se't presenta un cop a la vida.
En els moments vulnerables i de transició sembla que el liderat d'una nació depèn en gran part de l'atzar. ¿Amb què es trobarà un país? ¿Amb un Milosevic o un Mugabe? ¿Un Atatürk o un Arafat? ¿Un Rabin, que sap veure l'oportunitat per canviar de rumb, o un altre que no ho farà mai?
Sud-àfrica ha tingut la sort -gairebé per miracle- de trobar-se amb Nelson Mandela. Mantindrem viu el seu record mentre la història se segueixi escrivint.
Gareth Evans
www.ara.cat
[Consulta: 7 de desembre de 2013]
Les frases en imatges de Madiba:
Reflexionem-hi:
- Què va ser l'apartheid?
- Creus que Nelson Mandela ha sigut un dels millors dirigents polítics del segle XX i possiblement del XXI? Per què?
- Per què el van empresonar 27 anys de la seva vida? Què va fer a la presó?
- El valor del perdó als enemics és un dels llegats que ens deixa Madiba. Creieu que en els éssers humans és comú aquest valor? Quina importància li doneu?
- Qui eren els anomenats "afrikaners"?
- Creieu que el món de l'esport uneix un país com va fer Mandela amb el rugbi?
- De les frases en imatges que va dir Madiba i estan a la notícia, amb quina et quedaries i per què?
...
.jpg)
